Ciris i bugies en la posguerra

Recorde que en ma casa, i en atres del meu carrer, gràcies al sacristà de la nostra parròquia, Cento el farfallós, trocets de ciris mai nos faltaven puix moltes eren les pregàries que se feen a sants i vergens. I és que, quan en els seus altars ciris i caneles estaven agotant-se, Cento les canviava per atres noves. Les puntes que quedaven se les guardava i, després, les regalava a les seues veïnes. Cento era fadrí i vivia en un piset d'un assucac de mon carrer. Solia passar el dia parlant en esta veïna o en l'atra, visitava als vellets, ajudava als invàlits o els fea companyia. Son germà era qui treballava diàriament i li duya el jornal en el que podien menjar -pero poc- els dos, aixina que com temps ne tenia sobrat l'aprofitava en les sanes ocupaciones que ya he dit. Contava que, quan se posava en la bojaca el trocet de canela, li dia al sant de l'altar: «Perdona que açò me ho emporte, ya que a tu ya poqueta llum te fa. Crec que millor serà que li ho done a qui necesita llum per a treballar.» I com aquell temps -com ya he dit- era de fer moltes rogatives, en la parròquia mai faltava cera d'abelles. Eixa que, segons l'Enciclopèdia Catòlica, la mecha de cotó significa l'ànima de Jesucrist i la flama blanca, no perjudica ni a les pintures ni als ornaments.

Hui en dia pocs són els que fan ciris manualment. Fàbriques els produixen.

Els majors exportadors de ciris, caneles i bugies foren en el 2022: China, Polònia, Vietnam, Estats Units i Alemània que paradòxicament no són el païssos de més processons.