La paella del meu yayo Vicent

Conservava poquetes dents, perque, solament anà una volta al dentiste a que li'n arrancara una i com s'enrecordava del molt de mal que li va fer i patí, digué que ya mai hi tornaria i això és lo que feu. Mellat se quedà i, casi sense dents, pero, lo curiós era que lo mateix te menjava armeles, anous, que avellanes. En les seues fortes genives les triturava, puix dia que eren les seues noves dents.

Quan tenia que anar al secà a llaurar-lo, la vespra anava a la cuina i d'allí agafava: una tomata, una ceba, unes bajoquetes o un troç de col; del rebost de la cuina: safrà, sal, oli i pibrerroig per si se fea arròs en abadejo. Pero éste, a voltes, no el necesitava, perque caçava algún pardal -en el seu Mauster, que mai li faltava de companyia i no sempre el duya a fi de caçar, llebre conill o au, sino per a tindre en qué poder espantar si algún roder gosara furtar-li lo que duya en el sarnacho del carro.

Baix d'una ampla garrofera i sobre quatre pedres, posava la paella, encenent el foc en unes boges junt a uns tronquets. No duya l'aigua de casa, puix la trobava en els llisos que arreplegaven, quan plovia, un aigua clara que sabia a tomello, romero i té, herbes sanes que per aquella llometa abondaven.

M'enrecorde d'ell, per lo bo i molt treballador que era, i, de la seua paella, pel agradable sabor que tenia i de lo a gust que se fumava els cigarros, que enaltia dient, que li calmaven si tenia tos i que, el seu fum, ganes de menjar alluntaven.