Parlem de botiges i d'un botijó

La botija més antiga que s'ha trobat fon la de la necròpolis del Puntarró Chicotet (Beniajan), que és un poblet propet de la capital murciana. Nom que prové, segons uns, de Beni fill- i de pastar, puix allí lo mateix pastaven la calç que el fanc. Pero aquella botija només que tenia una boca que servia per a omplir l'aigua i també per a poder beure. Botija que s'anà pronte estenent per tota Espanya, a on va prendre diferents noms: boteja, botejo, búcaro, cachucho... Com: pipote i piche, en Extremadura; rallo, en Aragó; en Granada, pirulo; en la vega del Guadalquivir, nyanye; pichilin, en Huelva; piche en Extremadura; en Valéncia, botija; en el País Vasc, txongila i en Catalunya, càntir.

A la entrada del taller de LAS PROVINCIAS teníem un botijó, penjat en una corda en la que bevíem, no sols els treballadors i periodistes sino inclús el nostre director: don Teodor Llorente Falcó. I quan feen la fira de juliol m'enviaven a mi al pabelló Municipal per a que me l'ompliren, per favor, els cambrers, d'aigua fresqueta. I, anava, puix eixe pabelló estava plantat en front del nostre taller, pero també tinc que dir que en un poc de vergonya, puix el botijó estava prou brut per fora per culpa de les mans dels mecànics i tipògrafs que les duyem mascarades, sempre, per la tinta.