Poc s'anava al mege

Imanco a l'ambulatori, perque éste no el teníem. Recorde que el meu yayo, al mege ni el coneixia, ya que, encara que se constipara, se llisiara treballant, tinguera algún que atre dolor de pancha o d'esquena, ni a la yaya li ho dia. ... I, si li ho dia, ésta no cridava corrent a don Emili Ramon -que eixe era el nom d'aquell sabi doctor-, sino que, a seguit, traïa el seu saquet de les herbetes sanes ne bollia unes rametes, fea una tisana o un aixarop i el yayo se'l prenia. Després, si tenia tasca que fer en el camp, allà que anava. Si no, se quedava en casa a on faena sempre ne tenia: desfent panolles, batusant cacaus, triant cigrons, picant armeles, tallant creïlles per a plantar-les... I si, tampoc, res li demanava la yaya que fera, eixia al corral i conreava les plantes que allí hi havia: geranis, clavellineres, violeteres, colocàsies i els arbres, com el mangraner, la llimera i el llorer. Quan acabava, se sentava baix de la figuera, agafava este diari (puix son fill treballava en eixos tallers com caixiste i el seu gendre -mon pare- con llinotipiste) i s'enterava de lo que passava pel món i aixina, enterat, poder parlar en el casino, el dumenge, mentres jugava al dominó.