Quan també el sabó escassejava

Ocar costava -si rarament podien comprar-lo-, les ames de casa se'l fabricaven com se feen el lleixiu en cendra duta del forn.

I és que com eren dies en que tot se reciclava, se guardaven els ossos del pernil - qui el tenia- per ... a donar bon suc a una olla, les corfes de taronja se secaven, per a poder encendre el foc millor, les pells de conill se barataven al peller per un quinzet, se fea conserva de tomata i s'embotellava. Era eixe mateix temps en el que quan l'oli que havia fregit i refregit bona cosa de temps creïlles o carn se guardava per a poder fer llum en el cresol. Mai se tirava, puix també s'aprofitava per a encendre millor la llar quan ni boges de romers ni troncs, per estar tendres, s'encenien. També est oli podia servir per a fer sabó. No se tirava en ningún lloc i sí se guardava en qualsevol recipient per a poder, després, arruixar-lo sobre la molinà de la conca o se guardava per a fer sabó junt a troços de sagí ranci o d'ossos greixosos. Puix per ad este menester s'usava, tirant-lo a la caldera a on bollia l'aigua i s'afegia sosa càustica, en una cantitat que mai se mesurava ya que se fea, com ho havia fet la mare i, abans, la yaya. Afegida la sosa, se començava a menejar-ho tot, sense parar el bull. I aixina s'anava formant una bromera en la superfície que -una atra dòna, filla o neta- la traïa i la deixava sobre un tauló de fusta o caixa per a que, al mateix temps que se gelava se formara una pasta que se quallava. Als pocs dies, el sabó ya estava format. Després, es trocejava en porcions que se pogueren fàcilment agarrar en la mà per a llavar. Era un quefer que elles el feen com un «entreteniment», com si tingueren temps de sobra, després d'ocupar-se de la casa i del corral. Lloc este últim a on tots els anys se feen melades en corfes de meló, mores, albercocs, bresquilles o variades fruites que servien per a endolcir berenars, i desdejunis. Ara, no crec que cap dòna se faça, ni per diversió, el seu sabó.