Ni rellonges duyen els llauradors

Recorde que el meu yayo -lligonet al llom i cabacet al bras, per tindre l'horta prop-, ni rellonge duya quan anava a l'horta. Per a saber en l'hora que se trobava, agarrava una vareta, la plantava cara el sol i, de seguida, ... te dia: fa poc será migdia o ya estem en la vesprada i yo en la faena sense acabar. I dit això en lloc de posar-se a menjar lo que duguera en la bosseta, seguia trevallant. Quan ya estava extenuat, parava i dinava. A casa tornava casi sempre, normalment, quan la lluna ya havia eixit i era la nit fosca. Si estava en el camp que tenia prop del poble, escoltava l'àngelus a migdia, i per la vesprada, els tocs de campana per anar a resar el rosari. Que era quan la yaya allí no faltava, puix dia que era el temps en que parava de treballar i més la relaixava. Pero el yayo que no era tant devot, seguint aquell refrà que diu: «Primer l'obligació; després, la devoció», fora l'hora que fora, se quedava temps i temps en l'horta fins que claror hi haguera. D'esta manera encetava els dies que no plovia: s'alçava del llit a l'alba i se gitava poc després d'haver sopat. Pero, ans d'anar al catre, eixia al corral i mirant cap amunt del cel endevinava si al sendemà faria calor, vent o plouria. I és que com tampoc als parts meteorològics de la radio prestava atenció ni llegia el calendari saragossà -puix d'dells no es fiava- escoltava al sereno, mentres dormia i aquell cantava: «Sereno, les dotze i mija i el cel está ras.» O «està núvol i purneja». Ad este sí que creïa, perque mirant el firmament, se passava la nit sancera.